LA VACA CEGA

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
se'n ve la va tota sola. És cega.

D'un cop de roc llançat amb massa traça
el vailet va guidar-li un ull,i en l'altre
se li ha posat un tel:la vaca és cega.

 

Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posar d'altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.

Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l'esquellot,mentre pasturen
l'herba fresca a l'atzar.. Ella cauria.

Topa de morro en l'esmolada pica
i recula afrontada... Però torna,
i abaixa el cap a l'aigua,i beu calmosa.

Beu poc,sens gaire set. Després aixeca
al cel,enorme,l'embanyada testa
amb un gran gesto tràgic;parpelleja
damunt les mortes nines, i se'n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil.lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidamente la llarga cua.

Joan Maragall

 

Jurat he de nunca amar
 per no penar ningun dia,
 i en veure-us, senyora mia,
 feu-me el jurament trencar.
  
 He jurat de no amar més,
 conceixent d'amor los llaços,
 i són tan dolços sos passos,
 que, sens io voler, m'han pres;
 i, per ço, de no us parlar
 jurí ab gran malenconia,
 i en veure-us, senyora mia,
 feu-ine el jurament trencar.
  
 Jurí, en veure-us tan mudada,
 de no parlar-vos ni veure,
 i haveu-me dat a concreure
 que estàveu de mi enujada;
 cert, io volia sens dubtar
 raure-us de ma fantasia,
 i en veure-us, senyora mia,
 feu-me el juranient trencar.
  
 Desig ab constància i fe
 incitaven que us amàs;
 pensament, que us oblidàs,
 voluntat, que us volgués bé;
 i lo cor me féu jurar
 que us avorrís a porfia,
 i en veure-us, senyora mia,
 feu-me el jurament trencar.

Juan de Timoneda

 

 

Mes d'aquest somni d'Orient
ens despertava el bell matí;
era el llençol trement trement
la seva carn com de setí

La lluna encara al firmament
es reflectia al seu coixí
-jo la deixava tot trement
si algú ens vindria a descobrir.

I el nostre bes era tan llarg
com la nit curta en el seu braç

Joan Salvat-Papasseit

 

 

Decapitació

No li plau el cap que porta,
va a firar-se'n un de nou.
Quand arriba empeny la porta
i entra sense fer renou.
El botxí cavava a l'horta,
car tot just eren les nou.
Com que el crida amb veu prou forta,
ve de l'hort a pas de bou.
El marxant de gent mal morta
un farcell molt gros desclou
i, puig la tria ho comporta,
l'altre confronta i remou.
(Si un cap té l'orella torta
o la boca que no es clou,
l'altre té un coll de retorta
o bé el nas com una nou.)
Ferest, el botxí l'exhorta
a no fer-ho dient:- Prou¡
Aquest crit el desconhorta,
l'intimida i el commou:
pren el cap que menys li importa
i se'en fa mig any de sou.

Miquel Martí i Pol

 "Debades plou en algun lloc remot.
Tot és suau, i aquests instants que passo
configurant records que no he viscut
són uns instants d'intimitat extrema
densament plens de tot allò que vull;
moments de vida il.limitada i clara.
Debades plou. També debades xisclen
els falciots ran de finestra, i s'omple
molt lentament el càntir de la tarda. "

 

 

Hivern

Invierno

Estimo la quietud dels jardins
i les mans inflades i vermelles dels manobres.

 

Amo la quietud de los jardines

y las hinchadas y rodas de los ayudantes de albañil 

Estimo la tendresa de la pluja
i el pas insegur dels vells damunt la neu.

 

Amo la ternura de la lluvia

y el paso inseguro de los viejos encima de la nieve 

Estimo els arbres amb dibuixos de gebre
i la quietud dels capvespres vora l'estufa.

 

Amo los árboles con dibujos de hielo

y la quietud de los anocheceres cerca de la estufa

 

Estimo les nits inacabables
i la gent que s'apressa sortint del cinema.

 

Amo las noches inacabables

y la gente que se da prisa saliendo del cine 

L 'hivern no és trist:
és una mica malenconiós,
d'una malenconia blanca i molt íntima.

 

El invierno no es triste

es un poco meláncolico

de una melancolía blanca y muy íntima 

L'hivern no és el fred i la neu:
és un oblidar la preponderància del verd,
un recomençar sempre esperançat.

 

El invierno no es el frío y la nieve,

es olvidar la preponderancia del verde,

un empezar de nuevo siempre esperanzado

L'hivern no és els dies de boira:
és una rara flexibilitat de la llum
damunt les coses.

 

El invierno no es los días de niebla,

es una rara flexibilidad de la luz

encima de las cosas. 

L 'hivern és el silenci,
és el poble en silenci,
és el silenci de les cases
i el de les cambres

 

El invierno es el silencio,

es el pueblo en silencio,

es el silencio de las casas

y el silencio de las habitaciones

i el de la gent que mira, rera els vidres
com la neu unifica els horitzons
i ho torna tot
colpidorament pròxim i assequible.

  y la gente que mira,tras los cristales

como la nieve unifica sus horizontes

y lo vuelve todo

impresionantemente próximo y asequible 

Paisatge - Sentiment Ecològic   Aprop del riu, sota un tapís ombrivol, amb el subtil oreig dels arbres a l'albada, quietes i somnolents, les flors d'espígol, exalen els seus perfums forta alenada.   Enllà d'enllà... en l'espessissim alzinar penetra la feble lluïsor tornasolada i en la foscor del sotabosc endormiscat, deixondeix el merlot que inicia la volada.   Com tímides caricies de noia enamorada, l'aigua llisca suaument, petonejant el marge i en el silènci dens de la claror nounada se sent el clapoteig joiós de la besada.   Al cim d'un àlber, un inquiet rossinyol comença el refileig amb dolç llenguatge i acariciat pels primers raigs de sol escampa arrèu del bosc el seu missatge.   Lleuger va transcorrent el bell matí i envoltat pel gran silènci del boscatge, imperceptible, un sentiment de pau em surt de mi i vola vers l'etèrea blavor de l'infinit celatge.   Senyor! tu que has fet de la natura bell estatge, dona'ns seny per estimar aquest gran dó, que no ens despertem amb un fort plo veient que tot ha estat un somni o un miratge. Felicita (Barcelona)